Applied Magnetics - O Início de uma Luta

Cinequipa va ser una cooperativa de cinema experimental portuguesa fundada el desembre de 1973 per un grup de treballadors televisius del programa ENSAIO, que van deixar els seus llocs de treball a causa de conflictes ideològics amb la patronal. Vetats de treballar a televisió, van formar un col·lectiu independent, que inicialment se sostenia a través del treball publicitari. Operant durant els últims anys del règim feixista portuguès, van evitar l'estatus formal de cooperativa (que era políticament arriscat) i en el seu lloc van treballar col·laborativament sota el nom de Cinequipa – Grup de Cinema Experimental. 

El seu treball estava arrelat en la resistència política, l'ajuda mútua i el cinema intervencionista. La Revolució dels Clavells de 1974 va marcar un punt d'inflexió: Cinequipa va documentar l'aixecament en la seva pel·lícula “Caminhos da Liberdade” (1974), capturant els fets del 25 d'abril a l'1 de maig. Políticament alineats amb l'esquerra, van proposar projectes audaços a la radiodifusió pública RTP, exposant la repressió sota l'Estat Novo (policia secreta del PIDE, Legião Portuguesa), però s'enfrontaven a barreres institucionals. Sense dissuasió, van produir la sèrie “Ver e Pensar”, abordant l'explotació juvenil, els problemes culturals i la brutalitat policial, amb veus com l'historiador Magalhães Godinho i l'escriptor Vasco de Magalhães Vilhena. El seu treball més impactant, “Nome Mulher” (co-creat amb la periodista Maria Antónia Palla i el cineasta António de Sousa), va criticar l'opressió de gènere a Portugal, barrejant la intervenció sociopolítica amb la pedagogia de base. El 1975-1976, Cinequipa es va formalitzar com a cooperativa, construint un arxiu cinematogràfic centrat en les lluites de la classe treballadora i el cinema no manipulatiu ("cinema não manipulado"). Van prioritzar deixar que les veus marginades parlessin directament, contraposant els monopolis dels mitjans estatals. Tot i l'accés limitat a la televisió, van aconseguir contractes basats en sèries amb el segon canal de RTP, revisant temes socials que no s’havien abordat abans. 

El seu llegat rau en la fusió del cinema militant amb l'educació popular, encara que la seva trajectòria posterior segueix poc explorada.

Cinequipa va realitzar un cinema d'intervenció i de caràcter pedagògic, amb l'objectiu de donar veu a perspectives silenciades. El grup va decidir organitzar-se com un col·lectiu de treball contrari als esquemes habituals de producció, desenvolupant una estructura i metodologia pròpia. Encara que es descrivia com “una cooperativa absolutament verticalizada”, aquesta expressió al·ludia a la integració de tots els oficis de l'audiovisual —cineastes, operadors de càmera, electricistes, muntadors, entre altres— dins d'una mateixa estructura, més que a una jerarquia rígida. 

En la pràctica, el treball s'acompanyava d'un fort esperit de debat col·lectiu i reflexió compartida: cada acció desencadenava una discussió. En les seves produccions, es promovia la participació activa dels subjectes filmats, que eren escoltats sense mediació, en el que el grup denominava un “cinema não manipulado”, que buscava deixar parlar a les persones. Durant la seva activitat, la cooperativa es va inclinar per signar contractes en sèries de produccions per a garantir la qualitat del treball i la seva incidència en la societat, ja que concebien el cinema com una eina de transformació social i un vehicle per a l'activitat política. A més van donar suport a altres col·lectius de cinema militant cedint els seus mitjans de producció, reforçant així el seu paper no sols com a productora, sinó com facilitadora dins d'una xarxa col·laborativa més àmplia. De la mateixa manera, buscaven crear circuits de projecció alternatius per a arribar a un públic més ampli. Des de la seva fundació, la cooperativa va estar compromesa amb la memòria col·lectiva i amb la construcció d'un arxiu viu de pensament popular.