Challenge for Change

En 1967 es va emetre en la televisió canadenca la pel·lícula The Things I Cannot Change, de Tanya Ballantyne. Aquesta va generar una gran polèmica a causa del mode de representació d'una família pobra a Montreal. Com que no havia pogut decidir aquesta sobre la producció o distribució de la pel·lícula, la família va perdre el control de la seva pròpia imatge, i van acabar rebent burles per part dels seus propis veïns.

Aquesta situació va motivar la creació de Challenge for Change, una iniciativa del National Film Board del Canadà que va apostar per un cinema col·laboratiu com a eina d'apoderament i transformació social.

Fogo Process, el primer projecte de Challenge for Change es va desenvolupar en 1967 en Fogo Island, una comunitat aïllada al nord-est del Canadà amb uns 5.000 habitants. Colin Low, cineasta i facilitador del projecte, va descobrir que, en absència d'autoritats, els habitants expressaven opinions distintes, pessimistes en general. Això ho va portar a concloure que només deixant parlar a la comunitat seria possible conèixer la seva realitat i necessitats. El projecte de Fogo, facilitat per Colin Low, va donar lloc a la realització de diverses pel·lícules que retrataven els costums dels seus habitants, visions i vida quotidiana. 

A aquest primer li van succeir altres projectes emmarcats en Challenge for Change, com Saint-Jérôme, dut a terme per Fernand Dansereau en 1968. Aquí, Dansereau va buscar des de l'inici cedir el control de la pel·lícula als seus participants, permetent-los modificar, eliminar o replantejar les imatges i continguts durant el rodatge. Una altra experiència similar és la de la directora Bonnie Sherr Klein en 1969, Operation boule de neige, qui es va encarregar fer un seguiment del comitè ciutadà del barri Mont-real de Saint-Jacques.

De Challenge for Change destaca també la constitució de Indian Film Crew, un equip de cineastes indígenes sorgit després de la producció de The Ballad of Crowfoot (1968). Dirigida a la comunitat Micmac, l'obra denuncia el colonialisme mitjançant imatges d'arxiu i va marcar l'inici d'una sèrie de pel·lícules realitzades per i per a pobles indígenes. Aquesta experiència va buscar reemplaçar la mirada externa de cineastes blancs amb una perspectiva pròpia.

En tractar-se d'un projecte marc, cada iniciativa de Challenge for Change va desenvolupar la seva pròpia metodologia, ajustada a les necessitats i contextos específics de les comunitats participants. Encara que no existia un model únic, sí que es compartien uns certs processos i principis metodològics comuns entre les diferents experiències.

En Fogo Process, després d'una sèrie de reunions en les quals es van establir les bases del procés de producció, es va acordar gravar de manera transparent i mostrar contínuament el material a la comunitat, que decidiria quins materials conservar i quins no. L'edició va ser horitzontal, promovent debats sobre la representació i les seves conseqüències. Aquestes trobades van generar reflexió col·lectiva i es van tornar tan rellevants com les pròpies pel·lícules. A més de l'impacte que van poder tenir les pel·lícules, va anar de gran importància l'actitud dels habitants de les illes cap a la reflexió de la seva pròpia realitat i capacitat d'acció.

Fernand Dansereau, planteja des del seu inici cedir el control de la pel·lícula als participants, i això els permet intervenir en tot el procés, des de la gravació fins a l'edició. Saint-Jérôme es comença a gravar quan es va establir una relació de confiança mútua entre facilitador i participants. D'aquesta manera, Dansereu comprèn que la pel·lícula fluïa millor en escoltar sense intervenir, ja que dirigir podia implicar una forma de manipulació. Durant l'edició, es feien projeccions amb els participants per a revisar i ajustar el material col·lectivament.

En Operation boule de neige, el comitè de veïns Saint-Jacques va ser l'encarregat d'editar els materials recollits. Les peces es projectaven davant la comunitat, generant espais de debat sobre la representació, les preocupacions compartides i possibles millores col·lectives. Aquest visionat actiu i col·lectiu va funcionar com a catalitzador de reflexió sobre diferents qüestions que concernien la comunitat.

Les metodologies de Challenge for Change compartien principis com la participació activa de les comunitats en totes les etapes del procés, el control col·lectiu sobre el contingut audiovisual i l'ús de les projeccions com a espais de diàleg i reflexió. La figura del facilitador reemplaçava al director tradicional, promovent una producció horitzontal i col·laborativa.